Estimat amor meu,
Aquesta
vegada la batalla l'ha guanyada ell. Va sortir de mi el bocinet d'ànima que
encara conservava. Ara soc vostra, sense ànima ni alè m'aferro a vosaltres,
doncs de mi només queda cos, ja cansat de no ésser.
Des de que el càncer em va vèncer i ens
va separar et vigilo cada dia des d'aquí
dalt. I saps què? És
l'olor del teu cafè el que em segueix despertant cada matinada. És aquí on
comença el meu dia, amb el teu cafè, que tot i que l'ensumi des del cel, les
sensacions que experiment segueixen essent les mateixes. Sent les tustades cruixir
a la teva boca, l'únic renou que protagonitzava el berenar quan el nostre fill
encara dormia, aquell que jo tant odiava però sense el qual no podia viure.
Segueixo les teves passes fins a la cambra del nostre
fill. Veig com, bruscament i ple d'amor, el despertes, i ell, enfadadíssim,
s'amaga davall els llençols.
S'ha enamorat, ho sabies? Afortunada al·lota que, com
jo feia amb tu, l'ignora. Xerra amb ell, ho necessita, està perdut: enamorat i
romput per dintre. El cor el te ple de llàgrimes que l'ofeguen cada vespre i
ell, empegueït de ser dèbil, s'amaga al llit i es fa el dormit per no haver-hi
de lidiar amb els teus discursos de superhome. Estimat fill meu, l'enyor.
Et segueixo fins la nostra habitació. Veig que encara
no has sigut capaç de fer el llit en el que vaig passar el meu darrer vespre;
ni tan sols has rentat els llençols. Dorms al sofà i, a vegades, et tombes al
llit per recordar el meu olor, olor que va desaparèixer fa temps. El vestidor
segueix ple de la meva roba, encara no t'has desfet d'ella. Per favor, fica-la
dins borses de plàstic i dóna-les, crec que ni tu ni el nostre fill les
necessitareu.
Miro com t'embotones la camisa i com et fermes les sabates, com ho feies cada
matí que érem junts. Però no ets el de sempre, ho sé, ho he vist en els teus
ulls, en les teves llàgrimes. No ploris
més per favor.
Et contaré
un secret que m'ha contat la meva àvia: cada llàgrima que derrames per mi i
cada sospir que et buida l'ànima és una ploma més que creix a les meves ales. I
serà el dia que derramis la darrera llàgrima, el dia que t'acabis de buidar amb
un últim sospir, el dia que em creixi la darrera ploma, el dia que em
converteixi en àngel, quan començaràs de zero, quan refaràs la teva vida, quan
puguis tornar a conèixer qualcú i puguis tornar a enamorar-te.
Així que, per favor, no ploris més. Estic bé, t'ho promet. M'he alliberat de
l'horrible sofriment que ens feia mal viure; així que no pateixis més per mi.
Torna a viure, surt al carrer, fes aquell viatge a
l'Índia que mai vàrem poder fer, coneix món i, sobretot, persones. Vull que
coneguis persones noves, que redescobreixis noves mentalitats, que t'alliberis
del que et fa malviure, com ho he fet jo. La vida és una i ningú la gaudirà per
tu. Mostra-li al nostre fill que això no és la fi, sinó un nou començament,
explica-li que hi ha un miler de coses per viure i que encara li queda molt de
món per conèixer. Fes-li saber que, tot i que jo ja no estigui, tu si estàs i
que pot comptar amb tu dia i nit. Fes del pare que mai has tingut i sé feliç.
T'espero al cel, entre niguls i flor de saüc. No
tinguis presa.
Atentament,
El teu àngel.
